¿Quién era Samaranch?

Ante la reciente muerte de Juan Antonio Samaranch y los actos de homenaje que se han sucedido, querría denunciar la campaña de benevolencia generalizada y de ensimismamiento con la figura del expresidente del COI, al que se está colmando de honores que opinamos que no corresponden a una persona con una biografía tan poblada de claroscuros.
Consideramos que su imagen se ha construido desde un premeditado olvido de su etapa menos conocida, como miembro de la Falange y Consejero Nacional del Movimiento durante la dictadura, así como desde el silenciamiento de sus prácticas autoritarias; además de su tolerancia con la corrupción, que afloraró durante su mandato en el organismo olímpico.
Una vez más, queda en evidencia el sesgo informativo que se impone desde muchos medios de comunicación, en especial desde los medios públicos, hacia personas de muy dudosa o nula consciencia democrática, tantas veces emparentados con el régimen franquista, pero que gozan de un estatus que los convierte en intocables y son venerados como “padre del olimpismo” o “el catalán más importante del siglo XX”; cuando su realidad es mucho más criticable y en las noticias provenientes de otros países se denuncia sin aspavientos.

Más información:

The Times: Si quiere entender la corrupción institucionalizada un buen lugar para comenzar es el Palacio de Lausana desde donde Samaranch dirigía el COI.

L'Express: Samaranch cambió la divisa de Coubertain. Con él, lo importante era participar en los beneficios.
NY Times: Samaranch, un antiguo dirigente deportivo franquista, toleró cierto nivel de corrupción en el Comité Olímpico.

BBC: Samaranch dejó crecer un cáncer de corrupción y lujo en el COI.

La Stampa: Se ha llevado a la tumba su oscuro pasado con la camisa de la Falange.
Sydney Morning Herald: Con Samaranch, el COI fue sinónimo de amiguismo, clientelismo, escándalos, secretos y elitismo.
Kurier: El español estaba al servicio de los fascistas.
New Zealand Herald: Samaranch era autocrático e intolerante.
Wall Street Journal: Samaranch insistía en ser tratado de 'excelentísimo' y se envolvía de lujo

Las primeras 'trincheras' del movimiento republicano y memorialista

Ya han empezado a constituirse por toda España las primeras gestoras para impulsar la proposición de ley de “verdad, justicia y reparación” contra el genocidio franquista que será llevado a las Cortes el próximo mes de julio. Desde Buenos Aires y París también se pondrá voz al exilio.

Genocidio y República son los dos conceptos básicos que alumbran la iniciativa legislativa popular de “verdad, justicia y reparación” y sus dos ejes, los movimientos memorialista y republicano.La proposición de ley sigue avanzando con la conformación de las primeras plataformas constituidas en varios lugares de España como base para difundir y explicar a la ciudadanía el contenido de la misma, paso previo a la recogida de 500.000 firmas.Una vez constituido el comité jurídico, en el que figuran nombres como Joan Garcés o Cristina Almeida, y el comité de apoyo, más de una veintena de organizaciones de memoria histórica y del movimiento republicano, como la asociación Fusilamientos Franquistas en Madrid; Unidad Cívica por la República; o el histórico partido Izquierda Republicana fundado en 1934 por Manuel Azaña, han impulsado la creación de las primeras gestoras, en Madrid, en Barcelona, en Sevilla, en Valencia…

La idea es empezar a vertebrar todo un mapa que pueda extenderse a otras poblaciones y capitales de provincia a modo de “trincheras” de este movimiento cívico donde se recogerán las opiniones y sugerencias para la redacción final de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) para ser presentado en el Congreso de los Diputados el próximo mes de julio.En paralelo, se han empezado a celebrar varios actos en Madrid, Barcelona y el sábado 27 de marzo en Valencia, en la localidad de Quart del Poblet, donde el ayuntamiento gobernado por el PSOE ha prestado una de sus instalaciones. Entre los organizadores está José Alfonso Martínez, de Izquierda Republicana de Valencia.

Como ponentes intervendrán el impulsor de la iniciativa, Miguel Ángel Rodríguez Arias, profesor de Derecho Penal Internacional de la Universidad de Castilla-La Mancha; y José Luis Pitarch, profesor de Derecho Constitucional en la Universitat de València y presidente de Unidad Cívica por la República.En un comunicado remitido a los medios, Pitarch apela al artículo 87 de la Constitución Española que recoge “la necesidad de intensificar la participación de los ciudadanos en la vida pública, y particularmente su intervención directa en la producción de las leyes, ya que la soberanía reside en el pueblo del que emanan los poderes del Estado”.

También destaca que con esta iniciativa se busca “abrir vías para que las Cortes aprueben leyes cuya necesidad es ampliamente sentida por los ciudadanos, sin que las formaciones o partidos políticos se hagan el debido eco”. A su juicio, la importancia de esta iniciativa radica en su “sentido dialéctico” y de “toma de conciencia” ante la impunidad de los crímenes del franquismo.

Las gestoras constituidas celebrarán periódicas sesiones de trabajo. La estructura pretende recabar apoyos, previo paso para recoger las firmas en el plazo legal de nueve meses una vez admitida la ILP en el Congreso de los Diputados, que en caso de ser rechazada, podría recurrirse al Tribunal Constitucional, asegura Pitarch.Asimismo, este movimiento pondrá voz al exilio desde Buenos Aires (Argentina) y París (Francia), lugares donde ya han empezado a organizarse. Cientos de miles de represaliados se vieron obligadas a exiliarse durante la Guerra Civil y el Franquismo a Sudamérica y Europa.

LA SETMANA TRÀGICA

L'ATENEU REPUBLICÀ DE CATALUNYA

us convida a la xerrada en conmemoració dels 100 anys de la setmana tràgica i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia

LA SETMANA TRÀGICA

Amb Dolors Marin, doctora en Història i autora de: La Semana Trágica: Barcelona en llamas, la revuelta popular y la Escuela Moderna

Divendres 13 de Novembre, a les 19:00 hores, a la Biblioteca Can Casacuberta de Badalona (Espai Betulia) C/Mossèn Anton Romeu, 48 (metro Pep Ventura o estació de renfe Badalona)


-Entrada lliure-



Associació historico-cultural
ATENEU REPUBLICÀ DE CATALUNYA
http://www.ateneurepublica.org/
ateneurepublica@hotmail.com

Barcelona: Ciutat Aparador

Des de que Barcelona va ser triada com ciutat que albergaria els jocs olímpics de 1992, per part dels successius governs municipals que ha tingut la ciutat s'han impulsat unes polítiques municipals basades a fer de Barcelona un aparador al món.
Això que pot sonar molt bé, s'ha traduït en que les prioritats municipals s'hagin centrat a fer una ciutat de disseny cara al visitant però oblidant greument als que fan de Barcelona la ciutat que és, que són els seus habitants.

Després dels jocs olímpics de 1992 i com a conseqüència de la transformació urbanística que va patir la ciutat, per part del govern municipal que encapçalava en aquell temps Pascual Maragall es va apostar clarament per la política de Barcelona cara fora. Aquesta política tenia com eix central posicionar la ciutat en el món costés el que costés sense tenir en compte la veu dels barcelonins i barcelonines. Això aviat va començar a crear grans desequilibris entre barris de la ciutat, dèficit en serveis com guarderies, pisos socials i una gran especulació del sòl. Això va dur que molts joves barcelonins es veiessin obligats a anar-se ‘n a viure fora de Barcelona .

Aquesta política va seguir i es va consolidar amb el govern de Joan Clos que es va caracteritzar per desenvolupar nous projectes milionaris per a crear la Barcelona de disseny. La nova política es caracteritzava per atreure grans esdeveniments internacionals costessin el que costessin: Congressos internacionals com el 3GSM o gran cites esportives com la final de la Champions o els mundials d'atletisme, de natació,.. etc. No importava el que costés l'important era atreure aquestes cites internacionals.
I quan no es podien atreure aquests grans esdeveniments s'inventaven del no-res a força de talonari com és el cas del Fòrum de les cultures, que va resultar ser un ruïnós negoci per a les arques municipals.

Mentrestant en el barris seguien faltant serveis bàsics i els impostos en la ciutat cada dia eren més elevats. La Barcelona que s'anava construint era per al visitant no per al resident.

Amb l'arribada al consistori de Jordi Hereu i després de l'avís que els barcelonins van donar a l'anterior alcalde a les urnes, es va pensar que hauria un canvi en la política municipal. A més de forma estratègica el nou alcalde manifestava públicament que el seu objectiu eren els barris de la ciutat. Gens més lluny de la realitat. Les despeses de publicitat i màrqueting municipal s'han disparat un 17%. Les campanyes de rentat d'imatge de l'ajuntament s'han multiplicat.

L'últim dels exemples d'aquesta nefasta política per a la ciutat ho constitueix l'arribada a la ciutat del Tour de França. Quan ha costat a cada barceloní l'arribada A Barcelona d'un final d'etapa de la ronda francesa? A més quan està costant la publicitat que hi ha per totes els carrers de Barcelona informant sobre aquest fet? Tanques, bicing, revistes municipals ara tot és groc de tour.

Mentre això succeeix pels carrers del centre de la ciutat a l'altra Barcelona, la dels barris seguirem esperant a tenir uns serveis municipals dignes. Quina serà la pròxima?

Receptivitat o Control? Democracia Radical

El tema sobre receptivitat o control ens condueïx a una dicotomia, ja que no són possibles ambdós conceptes simultàniament per ser contraris. La pregunta és: què és prioritari? Quants més canals de participació existeixin, més difícil és controlar el procés i buscar responsables de la decisió. Exemple de control és la democràcia parlamentària, que preval donar estabilitat al sistema per sobre de que hagi una major participació/receptibilidad a les demandes dels ciutadans. Això estaria vinculat a la lògica representativa. En la línia de la lògica representativa apareix una teoria que aplicant una visió econòmica establix els costos dels riscos de no participar en la presa de decisions versus els costos que tindria si en aquesta decisió participés una alt nombre de persones. Al final i sota aquesta visió economicista s'arriba a la conclusió que l' òptim és que les decisions les prenguin unes elits socials i així es reduirien els costos. Aquesta teoria econòmic-elitista, més pròpia de la il·lustració que del moment actual, s'ha constatat desfasada i això és així perquè en molts comicis electorals s'ha demostrat el constant augment de l'abstenció i del desencís social a la política i als partits polítics. Aquest desencantament ha generat l'aparició d'altres formes de participació social i de pressió, distinta als actors tradicionals (partits i sindicats) és el que es denominaria Nous Moviments Socials, que establint uns mecanismes de participació més pròxims a la democràcia radical-participativa que a la democràcia representativa, s'estan consolidant com uns nous actors en la arena política, distints als establerts fins al moment. En definitiva, observem com els partits polítics constitueïxen els actors més importants de les democràcies contemporànies, i aquests són més partidaris d'utilitzar la lògica representativa que no la participativa. Amb el sistema de representació (a través de delegats en els partits, o de parlamentaris i senadors en les Càmeres) el sistema es dota de major control, el que proporciona estabilitat al sistema. El problema és que aquest tipus de democràcia, poc participativa, provoca que el ciutadà es trobi molt allunyat de la vida política, el que es demostra amb la baixa participació en les eleccions (abstencionisme) i la falta d'interès en la política, a més de falta de confiança en governs i institucions. Aquest desencís pot dur a una desafecció social que els partits polítics i els governants han d'evitar, perquè al cap i a la fi, els governants són uns simples representants dels ciutadans, i els han de rendir comptes, a més de representar de forma útil a cadascun d'ells .

Anàlisis dels resultats electorals

Les eleccions europees del passat diumenge no ens han deparat gaires sorpreses, i aquest cop les enquestes prèvies no s’han separat gaire amb el resultat definitiu.

Els partits al govern, PSOE a l´Estat i PSC,ERC e ICV a Catalunya perden vots com a consequència de la seva tasca de govern en un període de crisi.

D´altra banda els principals partits de la oposició guanyen suport PP a l´Estat i CIU a Catalunya.

Especialment marcada es la davallada del PSC i d´ERC. Els socialistes catalans perden 7 punts i una part ve marcada per la incapacita de obtenir dels seus socis del PSOE un finançament just per Catalunya.

Per part de ERC, un cop va arriba al seu sostre electoral durant el govern Aznar a Madrid, les darreres divisions internes (Cas Carretero)i l´ augment dels sectors independentistes a l´esquerra de ERC com el cas de les CUP han fet patir una forta davallada. Si no fos pel bon paper d’ Aralar Junqueres no hagués arribat a Europa

IU a la resta de l´Estat continua en caiguda lliure. La majoria de partits que formaven part de la coalició de IU han marxat per la forma de fer del PCE(Izquierda Republicana, Izquierda anticapitalista,PASOC..etc) i ara praticament IU =PCE.
A nivell de Catalunya ICV-EUIA cau arrastrada pel desencís de molts ex votants d´aquesta coalició després de que aquesta entrés al govern català.

En el cas de Ciutadans és la crònica d’una mort anunciada d’ un partit sense ideologia i que va arribar al parlament desprès de recollir el descontent ciutadà front el sistema electoral-polític.

UPyD, sembla afiançà la seva escalada i tret de disputes internes podràn mantenir el seu espai durant unes quantes eleccions
Les opcions verdes/ecologistes com els Verds i el PACMA aconsegueixen els vots de molts desencantats de la política-Iniciativa internacionalista obté un bon resultats pero sense recompensa.

El Vot en blanc que va ser el que va demanar el PRE va triplica el resultat.

A les eleccions autonòmiques del 2010 el PRE hi serà

Manos Limpias=Manos Sucias

El Partit Republicà d'Esquerra es mostra contrari a la decisió del Tribunal Suprem d'admetre a tràmit la querella presentada pel sindicat ultradretà Manos Limpias contra el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón.
Amb aquesta absurda decisió del suprem es sanciona la investigació que Garzón va iniciar contra els crims de la guerra i del franquisme. En aquesta línia, Garzón considerava que Franco i altres 44 membres dels seus governs i de la Falange van cometre "delictes contra Alts Organismes de la Nació" i també de "detenció il·legal amb desaparició forçada de persones en un marc de crims contra la humanitat.
Imputar a alts càrrecs de la dictadura franquista per un delicte contra alts organismes de la nació i la forma de govern pot ser discutible, però en cap cas constitueix un delicte de prevaricació. D'altra banda el Suprem en acceptar aquesta querella sense fonament presentada per aquest grup d'ultradreta representant polític del franquisme, els està donant un ressò gratuït i els permet que abusin de l'estat dret contra el que durant tant de temps es van oposar, i d'altra banda suposa un indici més de que la justícia en aquest país no és independent sino que està polititzada